Història del desenvolupament del mesurador de cabal

Ja el 1738, el científic suís Daniel Bernoulli va utilitzar el mètode de pressió diferencial per mesurar el flux d'aigua, basat en el que ara es coneix com el principi de Bernoulli. Més tard, l'italià GB Venturi va investigar l'ús de tubs Venturi per a la mesura del flux i va publicar les seves troballes el 1791.
El 1886, el nord-americà Clemens Herschel va desenvolupar un dispositiu pràctic per mesurar el cabal d'aigua basat en el tub Venturi.
Des de principis fins a mitjans del segle XX, els principis de mesura existents van madurar; els investigadors van començar a mirar més enllà dels mètodes tradicionals i es van embarcar en noves vies d'exploració.
A la dècada de 1930 ja havien sorgit mètodes per mesurar les velocitats de flux de líquids i gasos mitjançant ones sonores, tot i que es van fer pocs avenços significatius abans de la Segona Guerra Mundial. No va ser fins al 1955 que es va introduir el mesurador de cabal Maxson-que utilitzava el mètode de circulació acústica-per mesurar el flux de combustible d'aviació.
A partir de la dècada de 1960, els instruments de mesura de cabal van començar a evolucionar cap a una major precisió i miniaturització.
Amb el ràpid avenç de la tecnologia de circuits integrats, els mesuradors de cabal ultrasònics que incorporaven la tecnologia de bucle bloquejat (PLL) de fase{0}}s'han generalitzat. A més, l'aplicació extensa de microordinadors va millorar significativament les capacitats de mesura de flux; per exemple, la integració de microordinadors en velocímetres Doppler làser va permetre el processament de senyals complexos.